El per què



Ens passem la vida prenen decisions sobre el nostre futur. Que si faré, que si diré, que si aniré, que si prepararé... I tothom ens diu que és molt important tenir les coses clares. Saber què vols. Hi ha coses que les has de tenir pensades amb temps. Decisions que cal haver pres a consciència. La pressió és tal, que sovint acabem projectant una imatge de nosaltres mateixos que no és la real.


Amb la maternitat passa el mateix. Hi ha coses que les has de tenir molt clares, decisions que s’han de prendre. Jo, il·lusa de mi, creia això. En confiança: massa ioga per embarassades, crec que sortia amb un xute d’hormona femenina que afectava els meus nivells de coherència amb mi mateixa. Per tant vaig passar de no voler patir gens a informar-me sobre el part natural, el part respectat, el part menys medicalitzat possible... Vaig fer-me abanderada de la lactànica materna, fan del Carlos González i detractora de l’Estivill, em vaig comprar una bandolera, cada dia em feia massatges perineals i fins i tot vaig estar a punt de comprar-me l’epi-no. La pressió social en la maternitat és brutal. I el pitjor de tot, l’exercim les mateixes dones. Però de fet, això no és d’estranyar, tothom sap que les dones som el nostre pitjor enemic. Enlloc de respectar-nos, fer-nos costat, veure’ns com les dones valentes que som per fer front tan bonament com podem al nostre dia a dia com a mare, ens jutgem, mirem de “guanyar”  membres pel nostre equip.


A vegades, i recalco, a vegades, sembla que si no has tingut un “part respectat” (m’encanta l’eufemisme!), si no dones pit, si no fas co-llit, si no vas amb bandolera, si no... no ho fas prou bé. Jo també creia una mica això.


Durant el part vaig patir més psicològicament que físicament. Va acabar sent cesària. I quan vaig deixar de donar el pit, em va passar el mateix. Vaig obviar els meus mals d’esquena i ara enlloc de bandolera vaig amb motxilleta ergonòmica, vam fer collit a l’hospital, però ara amb 4 mesos ja dorm soleta a la seva habitació...  Per tant, com a mare no estaria en el top ten de mares segons molta gent. I en alguns cercles, he de dir segons què amb la boca petita.


Us podeu imaginar, doncs que ara, ho veig diferent, i m’agradaria que moltes mares siguin del parer que siguin, veiessin també que ho fem com ho fem SOM MARES I PARES (que no me’ls deixi!). Crec que tots ho fem tant bé com podem. Cada família ha de trobar el seu camí, el que s’avingui més amb la seva manera de ser i de fer. Crec que quan neix una vida, igual que quan hi ha una mort, ens retorna un punt d’humilitat, que faríem bé de no oblidar.

Per tot això, he tornat a escriure, per tot això començo de nou.

2 comentaris:

  1. El que tenim en comú tots els pares i mares és l'amor infinit que sentim pels nostres fills, dóna igual "l'escola" que seguim. Jo intento amb el meu fill seguir el meu instint. La cago moltes vegades, d'altres n'estic orgullosa. Però aprenc cada dia una cosa nova. T'he descobert per casualitat i si em permets et seguiré. Crec que tenim força coses en comú.

    ResponElimina
  2. Rach, aquesta frase és una gran veritat: "El que tenim en comú tots els pares i mares és l'amor infinit que sentim pels nostres fills"

    ResponElimina