La Baby Björn em fa patir

Els nens que van amb la motxilleta Baby Björn em fan patir. Em fan patir molt. Amb les cametes penjant com titelles i mirant al món de cara.

Em venen ganes d'aturar al seus pares, que cofois es passegen portejant al seu infant, i dir-los: No! No! Per favor, treu-lo d'aquí, no li veus les cametes, no veus com li pengen?

Home, és evident que no hem de ser alarmistes, molts de nosaltres vam ser portats pels nostres pares hippies per pitjors motxilles, i no hem tingut displàcies de maluc, ni altres coses que moltes pàgines web ja s'ocupen d'esmentar, però això no és excusa per creure't que una motxilleta és fantàstica pel simple fet que porti una o amb dièresis i vingui del nord d'Europa. Una motxilleta porta-nadons ha de ser ergonòmica, si HA DE SER, no hauria de ser, HA DE SER. Em fa gràcia el catàleg Baby Björn: diuen que la motxilleta és ergonòmica i esmenten que l'esquena del pare o la mare no pateix! El què fa la mptxilleta ergonòmica, a banda de la comoditat del portant, és la posició en M de les cames del nadó. Compreu la motxilleta o el porta-nadons que vulgueu, però per favor, que sigui ergonòmic! No us passegeu amb la criatura mirant al món quan només té pocs mesos, on estarà millor amb el nasset prop del pit de la mare o el pare, sentint l'olor de casa, sentit la música d'un cor, respirant al ritme de la respiració paterna?

No us penseu que tinc res en contra aquesta casa sueca, de fet a casa hi tenim el llit de viatge i la gandula, i no ho canviaríem per res del món. Si entreu al menjador podríem fer un anunci: tot ben parat allà al mig. Al costat de la tele el llitet, que fem servir com a parc també, i prop del sofà la gandula. Tot en tons grisos i negres, sobris, que combinen a la perfecció amb la decoració i les glopades de llet de la patufa. Però a l'armari hi tenim una motxilleta Manduca. I m'encanta. I a la cuca també. Quan ens hi passegem, es queda adormideta prop meu, amb el nassarró ben a prop de la meva pell i amb una cara de felicitat que em sap greu despertar-la i tot. I les seves cametes, no pengen, reposen en la posició de granoteta. Tal com ha de ser. 

Seguretat i portanadons.
Red canguro.

6 mesos

Avui fem 6 mesos. Com a mare, com a pare i com a petita personeta que ens ha robat el cor. Per ser sincers, de mare, de pare i de petita personeta ja en fèiem abans de que el ginecòleg mirés el rellotge i una llevadora aplicada apuntés les 20:36 del 18 de setembre del 2012. Però avui fa mig any que anem junts per tot arreu. 

Per celebrar-ho hem decidit estrenar la cadireta del Bugaboo. El cabàs des dels 2 mesos que està aparcat, i és que anar estirat tot el dia és molt avorrit, allà encofurnat, sense veure món. Però ara ja fa 1 mes que la MaxiCosi se'ns fa petita, entre el saquet i la jaqueta la cuca queda entaforada allà dins, atrapada, sense mobilitat. Nosaltres seguint les instruccions del senyor Bugaboo, hem fet el canvi als 6 mesos.

Com ho hem fet? Com a bons pares primerencs hem fet sondeig entre les amistats i hem observat la resta de famílies pel carrer. Hem arribat a la conclusió que tothom fa el què vol. Hem vist nens massa grans dins cabassos, nens massa petits en cadiretes de passeig, nens massa grans en MaxiCosis i nens massa petits asseguts mirant endavant, sense poder mirar als seus pares. Nosaltres hem agafat a la nostra petita, l'hem assegut, l'hem vist contenta i feliç, podent moure per fi els peuets amunt i avall, podent anar lligada i no ofegada, amb el cap ben posat i amb prou força per tenir l'esquena ben col·locada i tots contents hem sortit a passejar rambla amunt i rambla avall amb el nostre cotxet fantàstic mentre la cuca fa una migdiada de nassos.

Ara, ja a casa, ella al parc i jo a l'ordinador em riu des del darrere la reixa amb les seves dentetes i va girant-se panxa a terra, panxa enlaire com si fes una competició de fer la croqueta. De tant en tant arrufa el culet i es desplaça mig centímetre reptant, mentre deixa un rastre de babetes com un cargolet.

Els seus primers 6 mesos han estat fantàstics. Enrere queden les nits sense dormir ni una hora, les pors perquè no s'agafava al pit, els dubtes, els "i si", els "però i quan?"... tot arriba, tot passa, i molt ràpid! I quina emoció! Ens queden tants mesos per celebrar encara!

El català correcte...

Tinc una amiga que diu xumet.
Jo dic pipa.

Ella diu tovalloletes.
Jo a vegades dic toallitas.

Ella diu gandula.
Jo dic hamaquita. (Em refereixo al trasto que tota família amb fills petits té instal·lat al menjador de casa!)


Ella diu sonall.
Jo dic zing-zing.

Ella diu parc.
Jo dic parque. (Un altre trasto, més gran encara) 


Ella diu biberó.
Jo dic bibi.

I s'estranya que la seva filla de 3 anys l'altre dia corregis a una altre mama que enlloc de dir bolquers, va dir dodotis.

Bogeria

Aquesta última setmana ha estat una bogeria. Ser mare ja és això, et tornes boja. Boja de content, boja de nerviosa, boja de cansada, boja de preocupada... A vegades aquests sentiments es passegen tranquil·lament per la vida i realment no et sents tan diferent de com eres abans... d'altres sembla que visquis en una muntanya russa. 

No té res a veure amb les hormones, té a veure amb la brutalitat que és la vida humana. Tenir un ésser tan petit i tan teu et fa posar les coses en perspectiva, descobrir la vida, descobrir-te de nou, "ser" al màxim, sentir al màxim. 

No puc explicar-ho. Podria escriure i avorrir-vos amb detalls del refredat, de la trucada al pediatre, de la dent que li surt, de com riu, de com plora... però cap paraula pot explicar aquesta bogeria que fa que malgrat el cansament, la son, els nervis i la por de no fer-ho prou bé, cada dia m'aixequi amb un somriure i amb ganes de ser la millor versió de mi.

Tinc son

Entro al lavabo, tota embolcallada d'un preciós silenci que només pot ser indicatiu d'una cosa: la patufa ja dorm. Em miro almeurei fixament i li dic: 

"Això de rentar-se les dents abans de sopar, és una nova moda?"

Silenci i perplexitat. 

"Encara no hem sopat?"

"Jo no, no sé tu..."

___

Molt parlar del son en els nadons, però quan s'abordarà el problema real? El problema no és que els petitons de la casa els costi més o menys dormir i tinguin més o menys despertars nocturns. Ells fan el que els toca. El problema real (i per això hi ha gent que es forra) és la son del pares!

Ruïnes

Lluis Rigalt i Farriols. Ruïnes 1865

"Altes columnes, arc de mitja volta... romànic, no hi ha dubte... les altes columnes ornamentades... però hi ha alguna cosa que no encaixa. El paisatge m'és familiar, mediterrani, les muntanyes del fons... arquitectònicament és un dibuix impecable, no hi ha dubte..."

"I així, doncs... on és?"

"No ens ha estat possible ubicar-ho. La planta pertany a l'estil romànic, i com li he dit, tots coïncidim que ens és molt familiar, però no hem aconseguit identificar-ho. No hem trobat cap referent en escrits i una obra arquitectònica d'aquestes carecterístiques ja hauria estat trobada"

"No ho entenc, no ho entenc... amb el que els pago!"

"Perdoni... però..."

"Si, si! No hi ha res a fer! Aquí té, l'acordat."

Gràcies... per res! Cony d'home! Que trobaria la resposta a tot a l'església!  Estic entre l'espasa i la paret i aquest coi de quadre no em serveix per res! Ho trobaràs al peu de l'home de les ruïnes! El seu peu marca el lloc! Com a testament és una estafa! I, Déu meu.. què faré jo, ara? Què faré? El testament de l'avi era la única cosa que... però no! Ell, no! Ell havia de ser original! Déu meu, déu meu... I, com me n'ensortiré...

___

"Senyor Esteve: ja ho tenim... els números són els següents: 1-8-1-4-6-5. Eren escrits sota el peu de la figureta del quadre. Pot estar tranquil, el seu germà no en sap res."

Una iniciativa de Relats conjunts

Mocs, tos, esternuts!

La petita se'ns ha refredat. Havia d'arribar el moment: el primer rot, la primera caca, el primer bibi, el primer somriure, la primera rialla, el primer bbbbbbrrrr... el primer ah!, el primer eh! i la primera tos de camioner fumador. 

La mateixa setmana en que ha apres a girar-se (ara endavant, ara endarrere) i a tocar-se el peu amb la mà, és la mateixa setmana que ens ha deleïtat amb concerts de tos i estornuts amb consumició gratuïa de secrecions.

I, apa, xaropet matí i vespre i pregar perquè el següent atac de tos no vagi acompanyat d'una "expectoració" brutal i ens tregui el biberó, el moc i el xaropet. Tornar a dormir poc, entrar a l'habitació per veure si encara respira o se'ns ha mort... sempre sota la mirada una mica burleta del marit... Però i ell què sap? I si amb el nas tapat ha deixat de respirar i la trobem blava al bressol? Que si respirar és un tema de supervivència? A mi que no em vinguin amb històries... supervivència! A veure com sobreviu ell amb el vudú que li faig d'amagat per haver-li encomanat el refredat!