dilluns, 25 de març del 2013

La Baby Björn em fa patir

Els nens que van amb la motxilleta Baby Björn em fan patir. Em fan patir molt. Amb les cametes penjant com titelles i mirant al món de cara.

Em venen ganes d'aturar al seus pares, que cofois es passegen portejant al seu infant, i dir-los: No! No! Per favor, treu-lo d'aquí, no li veus les cametes, no veus com li pengen?

Home, és evident que no hem de ser alarmistes, molts de nosaltres vam ser portats pels nostres pares hippies per pitjors motxilles, i no hem tingut displàcies de maluc, ni altres coses que moltes pàgines web ja s'ocupen d'esmentar, però això no és excusa per creure't que una motxilleta és fantàstica pel simple fet que porti una o amb dièresis i vingui del nord d'Europa. Una motxilleta porta-nadons ha de ser ergonòmica, si HA DE SER, no hauria de ser, HA DE SER. Em fa gràcia el catàleg Baby Björn: diuen que la motxilleta és ergonòmica i esmenten que l'esquena del pare o la mare no pateix! El què fa la mptxilleta ergonòmica, a banda de la comoditat del portant, és la posició en M de les cames del nadó. Compreu la motxilleta o el porta-nadons que vulgueu, però per favor, que sigui ergonòmic! No us passegeu amb la criatura mirant al món quan només té pocs mesos, on estarà millor amb el nasset prop del pit de la mare o el pare, sentint l'olor de casa, sentit la música d'un cor, respirant al ritme de la respiració paterna?

No us penseu que tinc res en contra aquesta casa sueca, de fet a casa hi tenim el llit de viatge i la gandula, i no ho canviaríem per res del món. Si entreu al menjador podríem fer un anunci: tot ben parat allà al mig. Al costat de la tele el llitet, que fem servir com a parc també, i prop del sofà la gandula. Tot en tons grisos i negres, sobris, que combinen a la perfecció amb la decoració i les glopades de llet de la patufa. Però a l'armari hi tenim una motxilleta Manduca. I m'encanta. I a la cuca també. Quan ens hi passegem, es queda adormideta prop meu, amb el nassarró ben a prop de la meva pell i amb una cara de felicitat que em sap greu despertar-la i tot. I les seves cametes, no pengen, reposen en la posició de granoteta. Tal com ha de ser. 



5 comentaris:

  1. Mmm... eeehhh, doncs... mmm... què vols que et digui? No crec que nosaltres tinguéssim res semblant, ni a una cosa ni a l'altra, i hem sortit prou bé. Ni idea de com em transportaven, però tinc unes cames ben fortes i una esquena que ha aguantat castells de nou. Temo que arribi el moment de poder triar aquestes coses. Sort que sóc pobre i no en podré tenir ni la meitat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Et quedaries parat de la quantitat de coses que et deixaran. Forma part del corrent d'empatia de ser pare! Hi ha mota despesa, però tothom t'ofereix o roba, o cotxet o cadireta o... i al cap d'un parell de mesos, abans de comprar, ja preguntes qui t'ho pot deixar!

      Elimina
  2. Mmmmmmmmmmmmmmmmmm, quins records...jo sempre duia els meus fills a coll com una mama cangur, em vaig acostumar a fer de tot amb un sol braç! Gaudeix!

    ResponElimina
  3. Tarambana, quina il·lusió... Se t'ha trobat a faltar. Sempre m'ha agradat veure el món a través dels teus ulls, el fas molt especial. Enhorabona per les bones noves! Ja veig que finalment elteurei s'ha decidit a perpetuar el seu cognom amb tu ^_^ M'agrada llegir-te tant feliç. Hi ha èpoques a la vida on et sents confós, però quan de sobte, t'arriba la felicitat, és meravellosa...

    La teva lectora obnuvilada

    ResponElimina
  4. El meu petit de dos mesos i mig va a tot arreu amb nosaltres, ben embolicat en un fular elàstic, amb les cametes recollidetes i ben abraçadet al cos del pare o de la mare. Tens raó, algunes motxilles fan patir...

    ResponElimina