El català correcte...

Tinc una amiga que diu xumet.
Jo dic pipa.

Ella diu tovalloletes.
Jo a vegades dic toallitas.

Ella diu gandula.
Jo dic hamaquita. (Em refereixo al trasto que tota família amb fills petits té instal·lat al menjador de casa!)


Ella diu sonall.
Jo dic zing-zing.

Ella diu parc.
Jo dic parque. (Un altre trasto, més gran encara) 


Ella diu biberó.
Jo dic bibi.

I s'estranya que la seva filla de 3 anys l'altre dia corregis a una altre mama que enlloc de dir bolquers, va dir dodotis.

De què parlo quan...

Ulleres, gorro, banyador, xancletes i tovallola. Per fi arriba el moment de la setmana en que no penso en res.

Quan nedo no penso en res en concret i alhora penso en tot. Però en res prou profundament per aconseguir fixar la ment i preocupar-me. 

No entro en aquesta buidor mental de cop i volta, hi vaig entrant de mica en mica. Començo a endinsar-m’hi només tancar la porta de casa i baixar les escales. I en començo a sortir al tornar-me a vestir i tancar la taquilla amb clau. 

Crec que per això em va bé nedar, no tant per l’exercici físic si no per l’oportunitat de buidar-me. De no ser ningú. Ni mare, ni esposa, ni potser dona. Evidentment de tant en tant la consciència surt flotant a l’aigua per recordar-me alguna rentadora per estendre, el proper biberó o aquella trucada pendent. Però no són pensaments prou forts com per quedar-se. 

“Les idees que em venen al cap mentre corro són com núvols al cel. Núvols de mides i formes diferents que arriben i se’n van. El cel però és sempre el mateix. Els núvols no són més que convidats que passen i desapareixen. I només queda el cel.”(Haruki Murakami a De què parlo quan parlo de córrer)

Tothom hauria de tenir moments on només quedés el seu cel.