dimecres, 13 de febrer de 2013

De què parlo quan...



Ulleres, gorro, banyador, xancletes i tovallola. Per fi arriba el moment de la setmana en que no penso en res.

Quan nedo no penso en res en concret i alhora penso en tot. Però en res prou profundament per aconseguir fixar la ment i preocupar-me. 

No entro en aquesta buidor mental de cop i volta, hi vaig entrant de mica en mica. Començo a endinsar-m’hi només tancar la porta de casa i baixar les escales. I en començo a sortir al tornar-me a vestir i tancar la taquilla amb clau. 

Crec que per això em va bé nedar, no tant per l’exercici físic si no per l’oportunitat de buidar-me. De no ser ningú. Ni mare, ni esposa, ni potser dona. Evidentment de tant en tant la consciència surt flotant a l’aigua per recordar-me alguna rentadora per estendre, el proper biberó o aquella trucada pendent. Però no són pensaments prou forts com per quedar-se. 

“Les idees que em venen al cap mentre corro són com núvols al cel. Núvols de mides i formes diferents que arriben i se’n van. El cel però és sempre el mateix. Els núvols no són més que convidats que passen i desapareixen. I només queda el cel.”(Haruki Murakami a De què parlo quan parlo de córrer)

Tothom hauria de tenir moments on només quedés el seu cel.
 

1 comentari:

  1. Això demostra que ser mare està molt bé, però que si no tens els teus moments propis, per tu sola, acabes parant boja. Són necessaris, això segur, i és una sort que hagis trobat el teu.

    ResponElimina