dissabte, 9 de febrer de 2013

Panxeta postpart

Vaig a nedar dos cops per setmana (però d'això ja en parlaré un altre dia), en acabat, com us podeu imaginar vaig al vestuari, em dutxo i em canvio. A l'anar amb la meva germana anem parlant, i anem a la nostra, entrem, ens dutxem, ens vestim i sortim. Ens és una mica igual què facin les altres dones... Algunes van en pilota picada, d'altres pudoroses es vesteixen gairebé dins la dutxa, sempre hi ha la típica monitora d'aeròbic que es retoca entre classe i classe, les amigues que decideixen on anar a esmorzar després de la sessió de spinning... Tot això passa al nostre voltant i no hi donem massa importància. 

Aquest passat divendres, la meva germana em va deixar plantada, per tant vaig anar sola i us ben juro que no sé què va passar però crec que al vestuari del meu club hi havia una convenció de models. Però què significava allò? No només us parlo de les nenes de vint anys que encara ho tenen tot més amunt del què és normal, us parlo de noies, dones, senyores, totes elles espectaculars. Solteres, casades, mares, no mares... 

Vaig decidir ignorar la passarel·la i centrar-me a posar-me crema a la meva panxeta, però la cosa no havia acabat aquí: sembla ser que Victoria's Secret deu haver obert una botiga de roba interior a la meva ciutat i jo no ho sé... Que si tangues de colors, que si calcetes així, que si sostens de conjunt, que si... 

Jo ja ben encremada vaig mirar la meva realitat: uns sostens blancs que em venen petits i unes calces de color negre que també em venen petites. Patètic. 

Per acabar-ho d'adobar, quan arribo a casa i li explico a la meva mare em diu: "A veure, és que tu has anat d'un extrem a l'altre. Em faràs el favor de la propera vegada que surtis enlloc de comprar robeta, vagis i et compris un jersei nou?"

D'acord. Acceptat. L'estil legging + sac de patates per amagar panxa no és el més afavoridor. Però us ben juro que mai m'hagués cregut que diria això: no en tinc ni idea de què posar-me, què comprar ni a on... Sempre vaig dir que com a mare no em "deixaria", que no acabaria sent una d'aquelles mares que ha parit fa segles i encara sembla que estigui embarassada, que es posa roba o massa gran o massa petita i que va endrepant sense mesura... però sembla ser que m'hi he tornat. Menys mal que la meva mare i la meva filleta m'estimen igual. Això si: l'una ho fa incondicionalment i l'altre m'ha passat una dieta i em fiscalitza l'armari! 

Realment ser mare és molt dur! Tan hi fa si ho has estat recentment o portes 34 anys a l'esquena d'experiència!

(Per no alarmar la població: durant l'embaràs em vaig engreixar 16 quilos. Me'n queden 5 per recuperar els meus 55)

2 comentaris:

  1. Suposo que aquest estat se't passarà, el de passar del teu aspecte, vull dir. Ara la nena és petita i només penses en ella, però tard o d'hora pensaràs en tu altre cop, i voldràs tornar a estar divina!

    ResponElimina
  2. No et vull xafar la festa (xafffff) però la prova de foc és el segon post part

    ResponElimina