La petita se'ns ha refredat. Havia d'arribar el moment: el primer rot, la primera caca, el primer bibi, el primer somriure, la primera rialla, el primer bbbbbbrrrr... el primer ah!, el primer eh! i la primera tos de camioner fumador.
La mateixa setmana en que ha apres a girar-se (ara endavant, ara endarrere) i a tocar-se el peu amb la mà, és la mateixa setmana que ens ha deleïtat amb concerts de tos i estornuts amb consumició gratuïa de secrecions.
I, apa, xaropet matí i vespre i pregar perquè el següent atac de tos no vagi acompanyat d'una "expectoració" brutal i ens tregui el biberó, el moc i el xaropet. Tornar a dormir poc, entrar a l'habitació per veure si encara respira o se'ns ha mort... sempre sota la mirada una mica burleta del marit... Però i ell què sap? I si amb el nas tapat ha deixat de respirar i la trobem blava al bressol? Que si respirar és un tema de supervivència? A mi que no em vinguin amb històries... supervivència! A veure com sobreviu ell amb el vudú que li faig d'amagat per haver-li encomanat el refredat!
Mama súperprotectora!! Fatal això! Se n'ha de tenir cura, però no li passarà res per un refredat, no? El vudú és totalment injustificat!
ResponElimina