De què parlo quan...

Ulleres, gorro, banyador, xancletes i tovallola. Per fi arriba el moment de la setmana en que no penso en res.

Quan nedo no penso en res en concret i alhora penso en tot. Però en res prou profundament per aconseguir fixar la ment i preocupar-me. 

No entro en aquesta buidor mental de cop i volta, hi vaig entrant de mica en mica. Començo a endinsar-m’hi només tancar la porta de casa i baixar les escales. I en començo a sortir al tornar-me a vestir i tancar la taquilla amb clau. 

Crec que per això em va bé nedar, no tant per l’exercici físic si no per l’oportunitat de buidar-me. De no ser ningú. Ni mare, ni esposa, ni potser dona. Evidentment de tant en tant la consciència surt flotant a l’aigua per recordar-me alguna rentadora per estendre, el proper biberó o aquella trucada pendent. Però no són pensaments prou forts com per quedar-se. 

“Les idees que em venen al cap mentre corro són com núvols al cel. Núvols de mides i formes diferents que arriben i se’n van. El cel però és sempre el mateix. Els núvols no són més que convidats que passen i desapareixen. I només queda el cel.”(Haruki Murakami a De què parlo quan parlo de córrer)

Tothom hauria de tenir moments on només quedés el seu cel.

 

Panxeta postpart

Vaig a nedar dos cops per setmana (però d'això ja en parlaré un altre dia), en acabat, com us podeu imaginar vaig al vestuari, em dutxo i em canvio. A l'anar amb la meva germana anem parlant, i anem a la nostra, entrem, ens dutxem, ens vestim i sortim. Ens és una mica igual què facin les altres dones... Algunes van en pilota picada, d'altres pudoroses es vesteixen gairebé dins la dutxa, sempre hi ha la típica monitora d'aeròbic que es retoca entre classe i classe, les amigues que decideixen on anar a esmorzar després de la sessió de spinning... Tot això passa al nostre voltant i no hi donem massa importància. 

Aquest passat divendres, la meva germana em va deixar plantada, per tant vaig anar sola i us ben juro que no sé què va passar però crec que al vestuari del meu club hi havia una convenció de models. Però què significava allò? No només us parlo de les nenes de vint anys que encara ho tenen tot més amunt del què és normal, us parlo de noies, dones, senyores, totes elles espectaculars. Solteres, casades, mares, no mares... 

Vaig decidir ignorar la passarel·la i centrar-me a posar-me crema a la meva panxeta, però la cosa no havia acabat aquí: sembla ser que Victoria's Secret deu haver obert una botiga de roba interior a la meva ciutat i jo no ho sé... Que si tangues de colors, que si calcetes així, que si sostens de conjunt, que si... 

Jo ja ben encremada vaig mirar la meva realitat: uns sostens blancs que em venen petits i unes calces de color negre que també em venen petites. Patètic. 

Per acabar-ho d'adobar, quan arribo a casa i li explico a la meva mare em diu: "A veure, és que tu has anat d'un extrem a l'altre. Em faràs el favor de la propera vegada que surtis enlloc de comprar robeta, vagis i et compris un jersei nou?"

D'acord. Acceptat. L'estil legging + sac de patates per amagar panxa no és el més afavoridor. Però us ben juro que mai m'hagués cregut que diria això: no en tinc ni idea de què posar-me, què comprar ni a on... Sempre vaig dir que com a mare no em "deixaria", que no acabaria sent una d'aquelles mares que ha parit fa segles i encara sembla que estigui embarassada, que es posa roba o massa gran o massa petita i que va endrepant sense mesura... però sembla ser que m'hi he tornat. Menys mal que la meva mare i la meva filleta m'estimen igual. Això si: l'una ho fa incondicionalment i l'altre m'ha passat una dieta i em fiscalitza l'armari! 

Realment ser mare és molt dur! Tan hi fa si ho has estat recentment o portes 34 anys a l'esquena d'experiència!

(Per no alarmar la població: durant l'embaràs em vaig engreixar 16 quilos. Me'n queden 5 per recuperar els meus 55)

Mames cafè

Sóc una mama cafè, sóc una d'aquelles mames que abans veia envejosa, tan resolta fent un cafè amb una mà mentre amb l'altra braç aguanta la seva criatura. Asseguda a la cafeteria del barri amb una altra mama cafè, fent veure que tenim tot el temps del món. Fent cara de no haver-nos aixecat dues vegades a la nit, de no haver canviat ja 3 bolquers (un d'ells cagat) i potser canviat a la criatura de robeta (no hi ha res com una glopada per dir bon dia), de no haver necessitat dues hores per sortir de casa decentment. 

Les mames cafè  ens creuem cada matí respectuoses, algunes ens asseiem valentes en bars (esperant que la criatura no es posi a plorar), d'altres passegem amb cara de relax (resant perquè la criatura no es desperti i ens deixi acabar de fer el vol), comprem robeta com si fos un caprici (perquè no podem confessar que a vegades els 4 pijames de la criatura no donen per una setmana, malgrat les rentadores), ens aturem a parlar amb coneguts i veïns que abans només rebien un "hola" (perquè són quarts de 12 i encara no hem pogut posar la nostra veu de persona normal, que tot han estat cantarelles i converses monòleg) i fem cafès en cafeteries tranquil·les amb altres mames cafès, on ens expliquem petits neguits, trucs o descobriments.

Som mames cafè, que valentes fem front al dia dia, a vegades amb més o menys èxit. Som mames que fa uns mesos enrere miràvem altres mames i creiem que nosaltres mai podríem sortir al carrer soles. Som mames que mai haguéssim cregut que una altra mama acabada d'estrenar (sempre acompanyada) ens miraria pensant, precisament, que mai podria fer el què fem nosaltres.

Tinc poders

Tinc poders. Ho he descobert aquests últims mesos. I quan els faig servir faig una ràbia que la resta del planeta m’enveja, i jo m’estarrufo encara més. 

Aquests poders no eradicaran la fam, no faran caure el pes de la justícia a tots els polítics corruptes, no igualaran la balança de les classes socials i segurament mai seran  guardonats amb cap premi Nobel. Però, us ben asseguro que poden instaurar tranquil·litat enmig de turbulències. 

Senyores i senyors, tinc el poder de calmar la meva filla només abraçar-la. Després d’intents de son pare, sa àvia, sa tieta, la veïna, després de cançonetes, de jocs, d’anar amunt i avall. Jo apareixo, la sostinc i regna el silenci. Regna la pau. Es restaura l’equilibri de l’univers. 

Ho sé faig una ràbia que em moro. I el pitjor de tot, quan l’agafo sé perfectament que amb mi callarà i sé que els altres saben que amb mi callarà. Què hi puc fer? Tinc poders! I m’encanta!

mama tarambana

Ho confesso, mirat amb perspectiva, hagués hagut de tornar a escriure fa més d’1 any. Escriure m’hagués fet posar moltes coses en perspectiva, haguéssim rigut molts dies, plorat durant exactament tres setmanes seguides i patit esporàdicament durant nou mesos. 

Però ara ja és massa tard per mirar al gener del 2012, ara som al 13, amb una preciositat de 4 mesos que en aquests moments s’està adormint en braços de son pare.

“No, no... Si busques per internet segur que acabes trobant algú que et dóna la raó” M’he sentit dir cinc-centes tres mil vegades, mentre buscava desesperada a pàgines de color de rosa amb ossets de peluix i nens amb cara d’angelet... o a yahoo.respuestas, el top ten de cerques mundials. Perquè si mai m’ha inquietat alguna cosa, sempre he trobat una compadre de llatinoamèrica que li havia passat exactament el mateix que a mi, en una ciutat remota i en un temps remot de fa, sempre com a mínim, 5 anys. A yahoo.respuestas no té importància ni el temps ni el lloc, és un continu de mares plorant, donant-se consells i renyant-se les unes a les altres, a veure qui ho fa millor. Com a telenovel·la és una alternativa no gens despreciable. 

Doncs bé, ho confesso, porto mesos escrivint posts mentals. Si tothom pot opinar sobre la maternitat, per què jo no? Fa un parell de setmanes buscava noms alternatius per un bloc i ahir vaig caure definitivament molt baix quan em vaig trobar buscant: “Purple backgroung baby blog”. 

Per favor, amb el que jo havia estat...